El dilluns passat acomiadàvem el meu pare. Escric estes ratlles uns dies després, quan el silenci de casa ja s’ha fet una mica més gran i les trucades i els missatges de condol han anat minvant. Diuen que és llavors, quan cadascú torna a la seua vida i tu et quedes sol amb l’absència, que de veres comences a fer-te’n càrrec. Jo crec que és veritat. En este comiat hi havia de tot: tristor, records, llàgrimes que no hi havia manera d’aturar. La gent que s’acostava, que abraçava sense dir res perquè no calia dir res. Però, per damunt de tot allò, hi havia agraïment. Agraïment per haver-lo tingut, per haver après d’ell, per haver-lo pogut estimar tants anys. No tothom té esta sort, i jo bé que ho sé. Este escrit no va només d’ell, encara que sempre ens hi porti. Va de tots natros. De la gent que ens acompanya pel camí, de les oportunitats que tenim cada dia de fer un poc de bé, de no deixar per a demà allò que podem fer avui. Perquè la vida és curta, molt més curta del que ens pensem, i el que fem amb ella és l’únic que ens quedarà quan ja no hi siguem. El meu pare era una bona persona. Ho dic així, sense embuts, perquè és la veritat més grossa que en puc dir. Ajudava sense que ningú l’hi demanés, i mai no n’esperava res a canvi. No li calien grans gestos ni paraules boniques: n’hi havia prou amb un moment, una mà oberta, una estona per a qui la necessitava. D’estes coses menudes està feta tota una vida, i ell ho sabia, encara que potser mai s’ho va parar a pensar amb estes paraules. Als funerals sempre es diuen coses boniques de qui se’n va. És llei de vida, i està bé que sigui així. Però jo, de veritat, no cal que exageri res per a parlar del meu pare. Era una bona persona, i al capdavall, potser és l’única cosa que de veres importa en esta vida. Quan un es dedica, com és el meu cas, a acompanyar altres famílies en els moments més difícils, aprèn coses que no s’ensenyen enlloc. Aprèn que al final, quan es fa balanç d’una vida, ningú recorda els cotxes que vas tindre ni els diners que vas guanyar. Es recorda com tractaves la gent. Es recorda si ajudaves o si miraves cap a un altre costat. Es recorda si eres, senzillament, bona persona. Així que us convido, avui i sempre, a parar-nos a pensar, a ser feliços cada dia, a mirar-nos els uns als altres i ajudar-nos sempre que puguem, i sobretot, sobretot, a ser bones persones. No hi ha res més gran que això. Res. Vivim temps de pressa, de mirar el mòbil més que als ulls de qui tenim al davant, de deixar les coses importants per a “quan tingui temps”. I el temps, un dia, se’ns acaba sense avisar. La vida se’n va massa de pressa. No la gastem en coses que no mereixen el nostre temps. Gastem-la en estimar, en ajudar, en ser-hi els uns per als altres, de veres, no de paraula. I que algú, el dia que em toqui marxar a mi, pugui dir de mi el mateix que avui puc dir del meu pare: ERA UNA BONA PERSONA, sempre disposada a ajudar. No demano res més. No vull res més. Potser, només potser, és l’única cosa que de veres compta. Gràcies, PAPA, per haver-m’ho ensenyat sense ni tan sols pretendre-ho.
(Article d’opinió en record de Vicent Bel Andres.) Dedicat als seus familiars i amics d’Amposta, Tortosa, Barcelona, l’Aldea, Fuentespalda i Pena-roja de Tastavins.
T’estimo moltíssim, papa!
